Praxíteles

Es considera junt amb Lisip i Escopas representant del Segon Classicisme Grec. Se sap poc de la vida de Praxíteles, però la seua obra té caràcters inconfusibles.Dóna a les seues escultures expressivitat per mitjà d'un lleuger somriure, intel·lectual, sensual i refinat. Sense trencar amb els trets estilístics de la cultura àtica.

Fig.1. Hermes amb dionisos xiquet

Praxíteles els va interpretar des d'una visió molt personal, que va assentar les bases per al posterior desenvolupament de l'escultura hel·lenística. Es va allunyar de la tradició anterior al preferir com a material el marbre, més que el bronze, però es va mantindre en la línia dels seus antecessors per la seua elecció com a model per a les seues obres de la bellesa juvenil idealitzada. Des d'este punt de partida, va evolucionar cap a una major humanització de les estàtues, cap a una plasmació un poc més intensa dels sentiments.Va gaudir d'un gran prestigi des de les seues primeres realitzacions, en particular per la suavitat del modelatge i la postura indolent dels cossos, que graviten fora del seu eix, descansant sobre un punt de suport.L’element més important de l’obra de Praxíteles és l’estudi que l’artista fa de la compensació dels volums, que es veu clarament en la utilització del contrapposto. L’escultor vol que l’escultura tinga forma de S invertida que s’anomena corba praxiteliana, i per això li dóna una sèrie de característiques, com per exemple: Elevar un maluc i flexionar la cama contrària o corbar el tors perquè una espatlla estiga més alta que l’altra.
És emblemàtic en este sentit el grup d'Hermes amb Dioniso xiquet, trobat en 1877 en Olímpia i que es considera un original, l'únic que es conserva d'un escultor grec de primera magnitud.Les seues obres restants es coneixen a través de còpies romanes.